MILÀ, 17 DE GENER DE 2016
per ALEXANDER FURY
Icona és un terme massa utilitzat a la cultura contemporània, no només a la moda. Està en rotació actual per descriure tot, des d'una hamburguesa fins a uns calçotets. Fora de l'espectacle de la col·lecció Calvin Klein de la tardor del 2016, milers de noies cridant el nom de Cameron Dallas, una sensació aparent en línia. "És la nostra icona", va dir una d'elles, les llàgrimes li correien per la cara. Ningú a la fraternitat de la moda semblava haver sentit parlar d'ell, ni vam poder esbrinar què va fer. Era bastant warholià.
Això és el que passa amb les icones; no n'hi ha tantes en què tothom pugui estar d'acord. Italo Zucchelli té més d'uns quants a la seva disposició a Calvin Klein, però, pel que fa a la roba, la cintura amb el logotip i els primers denims de disseny de gran èxit del món ocupen un lloc alt; també hi ha aquells semidéus bronzejats, tonificats i semi-vestits immortalitzats per Bruce Weber, el tipus de nois que haurien estat cridant aquelles adolescents fa 20 anys. El niló enrotllat en or, platí i or rosa emmarcava les cares i els cossos dels homòlegs contemporanis d'aquells homes, els models polits que fan que un desfile de Calvin Klein sembli completament diferent de qualsevol altra cosa en roba masculina. No vaig poder evitar pensar que semblaven una mica icones catòliques daurades de sants sospitosament bonics. Però potser això no va ser intencionat.
Zucchelli va construir la seva col·lecció aquesta vegada sobre una altra icona: el vestit d'home. "Volia mostrar el poder universal de la confecció masculina", va dir. Va decidir fer-ho posant els seus vestits masculins a les dones per primera vegada: els models atrevits com Mariacarla Boscono, Iselin Steiro, Jessica Miller i Gemma Ward. No són exactament Linda, Christy, Claudia i Naomi, però l'antic quartet, sí que tenen un factor de reconeixement instantani. "És sensual, sexual", va dir Zucchelli sobre aquells vestits de Calvin, utilitzats sobre la pell nua tant per homes com per dones. Estaven tallats impecablement, de vegades tan perfectament que no t'adones de com van construir els models musculosos en proporcions de Superman. No és que encara no estiguessin dotats de manera natural: es necessita un tipus especial d'home per veure's bé amb la roba interior llarga de cintura CK com a roba d'abric que posava fons a les jaquetes al final de l'espectacle. Tots sabem què significa això.
La transformació, però, és un tema fascinant de la moda, i sobretot aquí a Klein. Zucchelli va transformar el denim en un jacquard, minuciosament teixit en un trompe l'oeil de desgast diari, fent que el dia a dia sigui preciós. Zucchelli va utilitzar per primera vegada aquest jacquard de texans per a la primavera, de manera que els faltava l'agradable frisson de la sorpresa. Idem el foiling, que recordava una col·lecció molt específica de Helmut Lang. Ningú va ser frustrat. L'alquímia va ser la referència que Zucchelli va llançar; pel que sembla, és una cosa que li entusiasma moltíssim i té una biblioteca plena de llibres de referència sobre el tema. Tenia sentit, tant com a inspiració ostensible darrere de tot aquell niló metàl·lic, augmentant l'impacte visual dels anoraks utilitaris i les jaquetes MA1; i potser de la presència de la primera fila de l'enigmàtic Dallas. Un google prudent va comprovar que s'ha transformat en platí de la cultura pop mitjançant el poder alquímic de les xarxes socials del segle XXI (aparentment, és un usuari especialment hàbil de la plataforma de xarxes socials Vine).
Zucchelli va alquimitzar l'or de Klein amb aquesta col·lecció? No exactament. Els vestits eren elegants, però útils; els revestiments metàl·lics eren sorprenents, però se sentien restringits a l'editorial. Tampoc hi havia prou d'aquesta marca Klein veritablement icònica. En conjunt, Zucchelli va oferir un espectacle de plata força sòlida, vestit amb un vestit negre ben tallat.