per ALEXANDER FURY
Demna Gvasalia ha passat molt de temps investigant els arxius de Balenciaga des que es va incorporar a la casa l'octubre passat. Sota la seva direcció, sembla que s'hi va rodar el lookbook pre-tardor, mentre que la seva primera col·lecció de roba de dona reinterpretava les actituds de l'alta costura de Cristóbal Balenciaga per a la roba quotidiana d'avui. Mentre s'amagava a través dels bastidors envoltats de gazar, capolls i mànigues de tres quarts per a ella, la Gvasalia va trobar un abric. Era el propi Cristóbal, fet per les seves pròpies mans. No ho va acabar mai. Així que el seu darrer hereu va decidir que era la seva feina completar-lo, i va obrir aquest espectacle. Aquell abric no només va ser la base per a la confecció de les jaquetes sense ajustar que formaven la meitat d'aquest espectacle; també era una metàfora adequada per a la seva totalitat. Cap joc de paraules sobre l'ajust, tot i que l'ajust era el que tractava la col·lecció. A cada butxaca del pit hi havia un petit tros de targeta que et perdonarien per pensar que era una butxaca. Gvasalia va afirmar que eren les targetes d'ajust que s'utilitzaven per registrar les mesures dels clients en la confecció a mida. Aquesta és la roba masculina més propera a l'alta costura, i Gvasalia va optar per utilitzar-la com a punt de partida per a aquesta, la casa de la primera desfilada masculina de Balenciaga.
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
Model a la passarel·la
El que Gvasalia va adaptar, amb força, va ser un parell de siluetes, o bé ampliades a les proporcions dels Talking Heads de David Byrne, o bé encongits tan a prop del cos que cada jaqueta semblava creuar-se sota el braç. Els pantalons eren voluminosos i necessàriament cenyits amb cinturons o ajustats a un torniquet. Essencialment, res semblava que encaixa en el veritable sentit de la paraula, que era absolutament intencionat.
Com el mateix Cristóbal, Gvasalia està fascinat per l'arquitectura de la roba. Les seves peces d'aquesta temporada eren totes sobre les espatlles, ja s'ampliaven un peu cap als costats per eclipsar les pròpies models o estiraven tan fort que l'onatge de l'espatlla humana distorsionava el cap de la màniga. Escutxa contra mossa. Si els secuaces van tenir l'impacte més immediat, parelles de models xocant-se per les espatlles mentre els seus coixinets de la mida del futbol americà xocaven com els models de Claude Montana d'abans, aquest últim era tranquil·lament enginyós. Mireu la part posterior de qualsevol d'aquests abrics de Balenciaga ben ajustats i s'ajusten perfectament al cos, una classe magistral de sastreria. "Volia empènyer-ho", va dir Gvasalia.
Certament ho va fer. No es tractava només de l'extrem de les peces, sinó de tota la proposta d'una silueta molt de moda i diferent per a la roba d'home i la confecció. En pocs minuts, Gvasalia va aconseguir dilucidar la identitat d'un home que antigament esquiva per a la casa. Per descomptat, tots aquells abrics eren inusuals de veure per a un espectacle ostensiblement primaveral, sobretot quan Gvasalia va tornar a les tècniques tradicionals de confecció de teixits de tela. Va donar un pes a la col·lecció, no només intel·lectual, sinó físic. Va pensar que era important donar una nova mà als teixits. "Volia una sensació de formalitat, de perfecció, a tot", va dir. Per tant, l'espatlla afilada es va traduir en un armari informal, que sobresurt de les jaquetes bombers Harrington i MA-1. Tenien un aspecte fantàstic.
Aquesta formalitat, naturalment, us porta a la cerimònia. En lloc de la núvia de tancament de la tradició de l'alta costura, Balenciaga va aconseguir el Papa, o, almenys, unes sedes que li són properes. Els domassos eclesiàstics, ricament figurats, en els tons de la Inquisició de Velázquez de vermell i porpra litúrgic, provenien d'un proveïdor de la Santa Seu; uns quants davantals d'encaix del Vaticà es miraven per sota dels abrics, que recordaven les túnices de confirmació. Gvasalia va dir que la religió no era la referència prevista, però per a un phile de Balenciaga com ell (o jo), és inevitable connectar això amb el catolicisme devot de Cristóbal. Sortia del seu taller cada dia només per resar, en una església de l'avinguda Jordi V; el propi taller va ser considerat una "capella" per Karl Lagerfeld; i els clients de Balenciaga eren devots defensors de la fe. El catolicisme, Velázquez. Tots els camins porten de tornada a Cristóbal.
Entendreria Cristóbal Balenciaga què ha passat de la casa que va fundar l'any 1919? Probablement no, però és probable que no entengués què ha passat amb el món de la moda contemporània, punt final. Desfilades de moda per a homes? Qui ho podria haver imaginat? El que agrairia és l'interès de Gvasalia per la construcció, per crear quelcom nou, diferent i emocionant. La noció de superar els límits, d'invenció implacable. I en la convicció absoluta i sagnant de Gvasalia en el que està fent, fins i tot quan això queda decididament fora de la moda del seu temps.
Amb el fantasma de Cristóbal n'hi ha prou, però. Al final, l'abric d'arxiu original que Gvasalia havia acabat va ser l'únic aspecte que no va ressorgir. La implicació? Que Balenciaga havia passat a alguna cosa nova. Potser va ser un debut, però en la seva seguretat, semblava qualsevol cosa menys.